Per què la bioeconomia necessita nous mecanismes de finançament?
La bioeconomia és un pilar clau per avançar cap a un model econòmic més circular i sostenible, basat en l’ús de recursos biològics locals i renovables. A Catalunya, l’Estratègia de Bioeconomia 2030 (EBC2030) estableix un full de ruta amb un gran potencial per generar valor al territori, reduir emissions i impulsar la innovació.
Tot i això, molts projectes de bioeconomia es troben actualment encallats, principalment per la manca d’inversió privada. Sovint, aquests projectes es perceben com a excessivament arriscats per diversos motius.
D’una banda, requereixen una inversió inicial elevada (CAPEX) en infraestructures i instal·lacions de processament. D’altra banda, presenten períodes de retorn llargs, que en molts casos superen els deu anys. A això s’hi suma la incertesa reguladora, la complexitat dels tràmits administratius, l’existència de mercats encara poc madurs i una demanda limitada de productes d’origen biobasat. Finalment, en molts casos, la governança és difusa, especialment en projectes cooperatius o amb múltiples actors implicats.
Aquest conjunt de barreres fa que els inversors tendeixin a apostar per tecnologies més consolidades, com ara grans plantes de biogàs, instal·lacions de piròlisi o la producció d’alternatives proteiques, mentre deixen de banda iniciatives més innovadores o arrelades al territori. Aquesta manca d’inversió frena la transició verda i posa en risc la competitivitat del sector.
Per superar aquest bloqueig, calen mecanismes de finançament innovadors que permetin repartir el risc entre actors públics i privats i que facin possible que la bioeconomia desplegui tot el seu potencial com a motor de creixement sostenible i de valor territorial.
Repartir el risc: la clau per mobilitzar capital
Els mecanismes de repartiment del risc són instruments financers dissenyats per reduir l’exposició del capital privat i millorar el perfil risc–retorn dels projectes de bioeconomia. Aquests mecanismes poden adoptar diverses formes.
Les garanties públiques, ja siguin limitades o il·limitades, permeten que les institucions públiques assumeixin una part de les possibles pèrdues, fet que incrementa la confiança dels inversors. El finançament mixt (blended finance) combina subvencions amb capital privat, absorbint les primeres pèrdues i fent més atractives les inversions amb un risc elevat. Les entitats de propòsit especial (Special Purpose Vehicles o SPV) són estructures jurídiques que permeten separar riscos i facilitar la coinversió en projectes complexos.
Altres instruments vinculen el finançament als resultats obtinguts. El finançament basat en resultats, per exemple, associa els recursos econòmics a impactes ambientals mesurables, com ara la reducció d’emissions de carboni, generant noves fonts d’ingressos. Finalment, les plataformes de coinversió permeten que actors públics i privats comparteixin capital, governança i presa de decisions.
En conjunt, aquests instruments no només redueixen el risc de les inversions, sinó que també generen confiança i ajuden els projectes innovadors a passar de fases pilot a escales comercials.
Exemple pràctic: el Biobooster d’Alcarràs
El projecte BioBoost ha posat a prova aquests instruments de finançament en un entorn real, a través d’un dels seus bioboosters. A Alcarràs, es va plantejar la creació d’una SPV per estructurar un projecte de valorització de biomassa amb una governança clara, que garantís la transparència i la rendició de comptes entre els diferents actors implicats.
El projecte també va explorar mecanismes de finançament basats en resultats vinculats a crèdits de carboni, fet que permet monetitzar els impactes ambientals i generar noves vies d’ingressos. A més, es van proposar solucions de finançament mixt adreçades a cooperatives rurals amb un alt potencial, però amb una capacitat limitada per assumir risc financer, amb l’objectiu de desbloquejar inversions en iniciatives locals innovadores.
Conclusions
Sense mecanismes de repartiment del risc, la bioeconomia corre el risc de quedar atrapada en un model excessivament dependent de les subvencions i amb una participació limitada del capital privat. La implementació efectiva d’aquests mecanismes només és possible amb la implicació activa de les institucions públiques, disposades a donar suport als projectes, oferir garanties i assumir una part del risc.
Aquest suport és essencial per generar confiança entre els inversors, permetre que els projectes innovadors escalin i atreure finançament privat que, d’altra manera, evitaria iniciatives amb un risc elevat però amb un gran potencial d’impacte. Mitjançant una col·laboració sòlida entre el sector públic i el privat, les barreres a la inversió es poden transformar en oportunitats, accelerant la transició cap a una economia verda, resilient i competitiva.